PARA LOS AMANTES DE LAS COSAS

BIBLIOGRAFIA

BIBLIOGRAFIA COMENTADA
James LAVER.(Gran Bretanya). Breve historia del traje y la moda (Costume and Fashion. A concise history). Traductora Enriqueta Albizna Huarte, anglès-espanyol. Editor Cátedra, Madrid, 8ena. edició, 2003, època 1988, 1 volum, 376 pàgines. Col·lecció Ensayos de Arte Cátedra. ISBN. 84-376-0732-9.
* Llibre clau, de fet és la base de la part d'aquesta web teòrica i bona part dels esquemes, un hom ha traduït al català i ha fet visible amb presentacions telemàtiques el sensacional contingut del text. Esment especial mereix l'apèndix de la traductora que tracta sobre las moda espanyola, necessari del tot, car Laver centre el seu assaig en dos eixos Anglaterra i França, obviant bona part de causes alienes.

Francisco de Sousa Congosto. Introducción a la historia de la indumentaria en España. (Original en español). Editorial Istmo, Madrid, 1ª edició, 2007; època: 2007, 1 volum, 492 pàgs. Col·lecció Fundamentos, núm. 231, ISBN: 978-84-7090-429-5
* No es pot acusar la influència d'aquesta obra, ja estaven preparats el apunts, quan va caure a les meves mans. Molt bo, com a novetat parla del vestit folclòric, militar i religiós. Fora interessant establir comentari de text comparatiu entre aquest i la part de l'autora traductora del anterior llibre. Recomanable. Guardo un seguit de presentacions en diapositives per si algú està interessat d'aquesta obra, inèdites però operatives. Si cal les faré arribar a qui ho demani.

Terry Jones i Avril Mair. Fashion Now. Traducció trilingüe espanyol, italià, portuguès. Ed. Taschen, Colònia, 2005, 1 volum, 576 pàgs. ISBN: 3-8228-4076-9.
* Un resum de més dos-cents creadors contemporanis i coetanis. Dubto que sigui massa eficaç per a la Història. Primer, la lletra és diminuta, sembla un envàs de taronjada d'una marca blanca o instruccions d'un electrodomèstic, hi ha tants idiomes -per aprofitar- que no pots llegir ni el teu. Et diran "Però què més vols per meny de 10€?" Doncs això: "res". He tingut temptacions de comprar un segun volum al FNAC però m'ho ha desaconsellat el meu oculista. De tota manera per a qui li agradi mirar cromos, està bé. La qüestió és què encara no he trobat algú que lligui els contemporanis plàstics (arquitectes, pintors, escultors, etc.) amb el mètode materialista dialèctic que pedagògicament em cal.

AADD (Autors diversos). Fortuny el mag de Venècia. (amb traduccions al català, espanyol...) Editor Caixa Catalunya, Barcelona, 2009. 1 volum, 224 pàgs. Catàleg de l'Esposició del mateix nom d'aquest any). ISBN: 978-84-92721-15-3.
*L'exposició tingué una qualitat superior en le marc de la Casa Milà al Passeig de Gràcia barceloní. Ja havia descober a Fortuny fill per la traductora esmentada, cosa d'agrair; per tant, no em vaig perdre l'exposició, malahauradament no la fruirien el meu alumnat. Totes les persones que redacten els articles en saben un munt i les referències bibliogràfiques són encertadíssimes. De fet no les he pogut encara traslladar a l'apartat document, però el mateix Proust esmentà en la seva obra cabdal a Fortuny. Tampoc ha tingut incidència sobre la pàgina web, però, no es pot tenir tot.

Rocío Plaza Orellana. Historia de la moda en España: el vestidofemenino entre 1750 y 1850. Ed. Almuzara, 2009. ISBN 9788492573226.

Josefina Figueras. Mosa española: una historia de sueños. Eiunsa Ediciones Internacionales Universitarias, S.A., 2011. ISBN: 9788484692935.

BIBLIOWEBGRAFIA

HISTORIA DEL SOMBRERO
FASHION MUSEUM
IMPERIVM ROMANVM IMPERIO ROMANO REPUBLICA ROMANA 
CAROLLE PARTINGTON HISTORIA DEL VESTUARIO
INDUMENTARIA
RENAISSANCE
LA MODA SEGUNDA GUERRA MUNDIAL
VESTIT MEROVINGI
MEDIEVAL DESIGN
MUSEU TÈXTIL I D'INDUMENTÀRIA
PATRONS DEL PASSAT
THE COSTUMER'S MANIFESTO
STRUMPF MUSEUM
MODA MEDIEVAL (MEDIEVAL COUTURE)
HANDBOOKOF ENGLISH COSTUME IN THE EIGHTEENTH CETURY (SEGLE XVIII)

HISTORIA DE LA MODA

VESTUARI DE LA BORGONYA: HENNINS I TOCATS

HISTORIA DEL TRAJE

LAURA CASALS VALLS INVESTIGACIÓ I ESTUDIS SOBRE HISTÒRIA DE LA MODA

1. INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LA MODA I PREHISTÒRIA

INTRODUCCIÓ

¿Com classificar la indumentària?

1. Dones amb faldilla, homes amb pantaló. El vestit al llarg de quasi tota la seva història ha seguit dues línies separades de desenvolupament, donant com a resultat dos diferents tipus d’indumentària. Des d’un punt de vista actual el criteri de divisió més evident semblaria el donat pel sexe, el vestit masculí i el femení: pantaló i faldilles. No obstant, no pot dir-se que els homes hagin dut sempre peces de vestir bifurcades i que les fones no ho hagin fet. Els grecs i els romans duien túniques o el que és el mateix: faldilles. Els pobles de muntanya com els escocesos o els grecs d’ara duen també faldilles. Les dones del Llunyà i Pròxim Orient han usat pantaló i manta de vegades segueixen usant-lo. Resulta, per tant, evident que la divisió de la indumentària basada en el sexe no es confirma.

2. Vestits ajustats, vestits drapejats. Si és possible fer una distinció entre vestits «ajustats» i vestits drapejats; considerant la major part de la indumentària actual dintre de la primera categoria i els vestits dels antics grecs, per exemple, dintre de la segona. La història ha assenyalat moltes variacions al respecte i és possible trobar tipus intermedis.

3. Vestit tropical, vestit àrtic. Potser la distinció més útil és la qual han establert els antropòlegs entre el vestit «tropical» i l’”àrtic”. Les grans civilitzacions antigues sorgiren al voltant de les valls fèrtils dels rius Eufrates, Nil i Indus; totes elles regions tropicals, on la protecció contra el fred no va poder ser la raó principal per a vestir-se. S'han adduït moltes causes, des de la idea ingènua, basada en la història del Gènesi que l'home va començar a vestir-se per raons de pudor, fins a idees més sofisticades que basen l'ús de la roba en qüestions d’ostentació o de protecció màgica.

LA PREHISTÒRIA

Els geòlegs han donat a conèixer l'existència de glaciacions en les quals el clima de gran part d’Europa va ser extremadament fred. Fins i tot al final de les cultures paleolítiques la vida es desenvolupa al límit de les grans glaceres, que cobrien gran part dels continents. En aquestes circumstàncies, malgrat que els detalls del vestit s'han pogut determinar gràcies a consideracions socials i psicològiques, cosa que resulta òbvia és que el motiu principal per a cobrir-se el cos era preservar-se del fred. Els animals van proporcionar no solament aliment sinó també la seva pell. L'home primitiu va començar a cobrir-se amb pells. Això comportava dos problemes.


1 . Ajustar la pell al moviment humà. La pell animal que li cobria les espatlles els destorbava en alguns moviments i deixava part del cos al descobert. Per tant, es feia necessari donar-li una forma, fins i tot mancant al principi de mitjans per fer-lo.

Dona cosint pells amb fines tires de cuiro i distints tipus d'agulles amb  ull

2. Les pells dels animals a l'assecar-se, s'endureixen i resulten intractables. Calia trobar un mètode per fer-les més suaus i flexibles. El procediment senzill era un laboriós mastegament. Altre mètode consistia a humitejar la pell i copejar-la amb una maça repetidament, havent eliminat prèviament els residus de teixit que poguessin restar adherits a ella.

La impermeabilització. No obstant això, cap dels dos mètodes era prou satisfactori, ja que si les pells es mullaven calia repetir tot el procés. Quan es va descobrir que al fregar oli o grassa de balena a la pell, aquesta es mantenia flexible durant més temps, fins que l’oli s'assequés, es va avançar molt de terreny. El següent pas seria el descobriment dels tints: l'escorça de certs arbres, sobretot del roure i del salze, conté àcid tànic que s'obté per un procés de maceració de l'escorça en aigua, submergint la pell en aquesta solució durant una bona estona. Les pells, gràcies al bany es fan definitivament flexibles i impermeables.

L'agulla amb ull. A aquestes pells ja preparades se les podia tallar i donar forma, per a això es va inventar l'agulla amb ull. S'han trobat agulles fetes amb ivori de mamut, ossos de ren i ullals de foques, en les coves paleolítiques on foren dipositades fa 40.000 anys. Algunes són molt petites i d'una exquisida artesania. Aquest invent va permetre cosir unes pells amb unes altres i fer-les ajustades al cos. El resultat va ser el tipus de vestit que segueixen duent actualment els esquimals.

L’afeltrat. Mentrestant, la gent que vivia en climes més temperats estava descobrint l'ús de les fibres animals i vegetals. És possible que l’afeltrat fora el primer pas. En aquest procediment, desenvolupat a Àsia Central pels avantpassats dels mongols, es pentina la llana o el pèl, després s'humiteja i tot seguit se situa en fileres sobre un coixinet, que s'enrotlla de forma molt tirant; després es copeja amb un pal. D'aquesta manera, els brins de pèl de llana s'uneixen i el feltre resultant és calent, flexible i durador, a més es pot tallar i cosir per a fer vestits, catifes, flassades i botigues.

Cap a l'art de teixir. Un altre mètode primitiu, utilitzant també fibres vegetals, consistia a aprofitar l'escorça d'alguns arbres com la morera o 1a figuera. Es feien tires amb l'escorça i després es posaven en remull. Després es col·locaven en tres capes sobre una pedra llisa, posant la central a contraveta, en angle recte respecte a les altres dues. Tot seguit, es copejaven amb una maça fins que s'unien. Després aquest teixit, fet amb escorça, es tractava amb oli o es punxava per fer-lo més durador. Aquest mètode –molt similar a l'utilitzat pels antics egipcis, per convertir el papir en material d'escriptura- pot considerar-se com un punt intermedi entre l’afeltrat i l'art de teixir.

Les fibres d'escorça poden aprofitar-se també per fer amb elles un teixit pròpiament dit, com ho van fer els aborígens americans; però el resultat no és tan satisfactori com l’obtingut amb altres fibres com el lli, cànem o cotó. No obstant això, aquestes fibres havien de conrear-se i, per tant, les van usar molt poc els pobles nòmades en estat de pasturatge. Aquestes tribus tenien anyells, i la llana sembla haver estat emprada ja en el Neolític. En el Nou Món els animals més útils serien la flama, l’alpaca i la vicunya.


L'art de teixir. Teixir a major escala productiva requereix un lloc fix de vida, ja que els telers solen ser grans i pesats i, per tant, resulta difícil transportar-los d'un lloc a un altre. Les condicions ideals per al seu desenvolupament es van donar en petites comunitats sedentàries envoltades de terres de pastures per a les ovelles. La llana s'esquilava d'una manera molt semblant a com es fa avui. El manat de fibra, una vegada filat es convertia en teixit al seu pas pel teler.

El sarong. La forma més senzilla de cobrir-se amb una tela era enrotllar-la al voltant de la cintura. Així va néixer el sarong, la forma més primitiva de faldilla.

El domini del drapejat. El pas següent va consistir a posar un altre rectangle de tela sobre l’espatlla, que se subjectaria amb fíbules. Egipcis, assiris, grecs i romans van usar peces d'aquest estil. De fet, les peces drapejades es van convertir en un signe de civilització. Els vestits ajustats i entallats es consideraven «bàrbars», i els romans van arribar tan lluny com per decretar, en una ocasió, la pena de mor per a qui usessin aquest tipus de peces.

1. INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LA MODA I PREHISTÒRIA: PRESENTACIONS

1. INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LA MODA I PREHISTÒRIA: DOCUMENTS

Como sus compañeros, Arkham llevaba calzones de piel cosidos con finas tiras de cuero y tendones. Hacía mucho tiempo ya que las mujeres del clan utilizaban agujas de hueso, lo que permitía ensamblar con precisión ropas más adaptadas al frío. Una casaca de piel de reno suavizada durante largo tiempo con un guijarro y teñida con ocre, le cubría hasta medio muslo. Alternaban, fijados a lo largo de las costuras, los perforados caninos de fieras carnívoras, con discos recortados en huesos planos, puntas de ciervo, conchas procedentes de lejanos lugares. Un collar de colmillos de oso colgaba sobre su pecho. El lazo de cuero que sujetaba su cabellera estaba adornado con tres plumas de águila.

(P. 17)

Aquel día, Rud había acompañado a un grupo de cazadores que seguían el rastro de un rebaño de bisontes descubierto en la meseta. Aunque podía ser muy peligroso, pues era potente y a veces agresivo, el bisonte era una presa muy apreciada, a la vez, por su jugosa carne y pie1 resistente con la que se cubrían las chozas edificadas en terreno abierto, donde faltaban las cavidades naturales. La piel del cuello, muy gruesa, proporcionaba un cuero muy resistente con el que se zapatos de una solidez a toda prueba.

(P. 112)

Leti resplandecía. Cuando hizo su aparición, se elevó un murmullo admirativo. Con la piel de la saiga cazada en el Gran Valle, se había hecho una falda corta que le llegaba por encima de las rodillas y mostraba sus largas piernas de piel dorada. La había completado con una blusa de piel de gamuza, teñida con ocre amarillo, sin mangas, que dejaba al descubierto sus brazos adornados con brazaletes de coloreadas conchas. Por los lados, muy abiertos, podía entreverse e1 nacimiento de los pechos. Había sujetado su melena hacia atrás, dejándola caer libremente por la espalda, hasta e1 arco de las nalgas. Emanaba de todo su ser una sensualidad que no dejó insensible a ninguno de los hombres presentes.

(Pp. 163-164)

Aguja. Silenciado a menudo, e1 invento de la aguja fue, sin embargo, uno de los grandes descubrimientos de la humanidad. Permitió a los cazadores de tiempos glaciares resistir eficazmente e1 frío confeccionando ropa más ajustada. Gracias al estudio de la necrópolis de Sunguir, en Rusia, donde los elementos de adorno fueron cosidos a lo largo de las costuras y en los flecos, podemos tener una idea bastante precisa de esa ropa, parecida al traje tradicional esquimal: anorak con capucha, pantalones, botas. Las primeras agujas con ojo, de hueso, aparecen en el Solutrense, hace 20 000 años. Su uso se generalizó en el Magdaleniense (17 000 10 000). Algunas son de sorprendente finura. Casi podrían rivalizar con los modernos ejemplares de metal.

Jean Courtin. El chamán del fin del mundo. Le Chamane du Bout-du-Monde. Trad. Manuel Serrat Crespo. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-3527-5. 284 pp.

                                                                                  -oOo-

A Tigre no le gustaba tanto curtir las pieles porque los blancos utilizaban orina rancia en lugar de cenizas de madera y agua para curar las pieles. No se le daba nada bien hacer de sastre. La ropa que llevaba -botas y pantalones de piel de foca, una blusa confeccionada con piel de caribú y una gorra de piel de lince- eran obra de la maestría de Sauce y de Veyde.

(P. 55)

Estaba bien vestido, con piel de caribú y un apretado gorro de piel de lobezno; sus botas estaban confeccionadas con piel de foca impermeable. La barba oscura canosa en las raíces colgaba sobre su pecho. Tenía los ojos fijos en el suelo situado frente a él. Ensombrecidos por una ceja protuberante, conformaban unos rasgos imponentes en aquel

(P. 87)

Björn Kurtén. La danza del tigre. Dance of the tiger. Trad. M. Rodríguez Sarró. Ed. RBA, Barcelona, 20052. ISBN: 84-473-4094-5. 202 pp.

-oOo-

Ojo Largo dejó cuidadosamente apoyadas las lanzas, pero no se desprendió del arco. Lo que sí hizo fue dejar la gruesa pelliza de piel de bisonte que le había protegido por la noche y coger una especie de sobrepelliz hecho a base de juncos y aneas entretejidas que se introdujo por la cabeza y que le vendría mejor para lo que iba a hacer en las márgenes del río, donde tanto el rocío de la hierba como la propia agua de la corriente podían mojarle la pelliza de piel tan difícil luego de secar. Porque se iba a pescar. Mejor dicho a recolectar lo que sus anzuelos de hueso sujetos a crines de caballo entrelazadas y atados a las aneas de las orillas habían pescado por él.

(p. 22)

Miró a sus captores. Eran siete. Todos ellos jóvenes. Vestían pieles curtidas y cosidas con tendones y llevaban gruesas pellizas y gorros de pieles de marta con los que se protegían las cabezas. Eran altos, tanto o más que él mismo, esbeltos y flexibles al caminar. Observó que la mayoría tenían el pelo, barba y vello de color rubio o rojizo Y los ojos azules o verdosos, aunque había algunos más oscuros de piel Y de ojos marrones. Sin duda eran los claros.

(p. 147)

Bajaron hasta el río. Se bañaron, se recortaron el pelo y la barba y se pusieron la ropa de Peñas Redondas, piel curtida y limpia. Eran dos piezas, pantalón y chaqueta de cuero de piel sin pelo que les sorprendieron por su curtido Y por los vivos colores con que adornaban algunas costuras. Eran suaves y flexibles. Los cosidos eran perfectos. Una de ellas tenía pintada un ala de Azor. Debía de ser de su tío.

De regreso al poblado curiosearon entre las cabañas, haciendo comentarios sobre muchas de las cosas que veían. Se quedaron un buen rato observando cómo las mujeres se afanaban con una piel estirada con estaquillas, primero en el suelo y luego colgada de cuatro palos para poder trabajada por ambos lados-. Estaban acabando de limpiarla de grasa y pelo con raederas. Luego comenzaron la tarea del curtido con una sustancia vegetal pero también con algo en lo que los jóvenes reconocieron sesos de animales. Lo preguntaron y les respondieron afirmativamente. Con ello quedaban más suaves y flexibles.

Los vestidos grandes se hacían con pieles de ciervos o gamos. Se cosían con delicadas agujas de hueso a las que enhebraban filamentos de tendones, tripas secas o finísimas tiras de cuero. Para capuchas, ropa de niños y guarniciones Y adornos, se utilizaban pieles de zorros rojos, nutrias, turones, armiños, garduñas y comadrejas. En ocasiones se limpiaban de pelo, sobre todo si las pieles eran de ciervos o gamos, pero si eran de otros animales se conservaba para que dieran más calor en invierno. Ojo Largo y Viento vieron adornar una capucha con diminutas conchas de colores.

Comprobaron también que en Peñas Rodadas coloreaban y teñían mucho mejor que en Nublares. Preguntaron a un anciano que estaba decorando un largo arpón de pesca con estrías Y que tenía también secando a su lado una gran asta de gamo en la que había hecho un dibujo a base de finísimas líneas ovaladas. Les explicó que el color negro se conseguía con carbón de leña, el blanco con rocas muy calizas y el amarillo, ocre y rojo con arcillas. Estos materiales se machacaban sobre piedras planas hasta reducirlos a polvo y luego se añadían grasas animales para hacer una masa compacta. Ésta se aplicaba después con espátula o con unos pinceles de pelo.

(pp. 192-193)

Llevaba un vestido de cuero curtido, que dejaba al descubierto dos hombros perfectos, blanqueado con tintes calizos y con algunos finos dibujos verdes y rojos. Un ceñidor rojo en la cintura y unos mocasines del mismo color completaban el sencillo pero espléndido atavío. En la mano, como el resto de las mujeres y en señal de bienvenida, agitaba una olorosa rama de romero florecido.

(p. 203)

Antono Pérez Henares. El clan Nublares. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-3524-0. 272 pp.

-oOo-

Como vestido, llevaban el de verano, de cuerpo ligero y flexible de venado, ben curtido y marcado. En el pecho del Arquero el Hijo de la Garza trazó las líneas de la cabeza de un lobo, símbolo de Nublares; y en la piel que cubría el suyo, la del leopardo del Dulce. Para el tiempo de la nieve, que habría de llegar, añadieron cada uno su pelliza de gruesa piel de uro, polaines, gorro y guantes de piel vuelta.

Antonio Pérez Henares. El hijo de la Garza. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4100-3. 240 pp. P. 115.

                                                                             -oOo-

Çatal Höyük no era ni mucho menos un lugar primitivo. Era sorprendentemente avanzado y sofisticado para su época, lleno de tejedores, cesteros, carpinteros, fabricantes de cuentas, fabricantes de arcos y muchos más artesanos especializados de todo tipo. Los habitantes practicaban un arte de primera cate­goría, y no solo conocían la tela, sino que tenían una amplia gama de tejidos. Producían incluso tejidos a rayas, algo que no es en absoluto fácil de conseguir. Tener buen aspecto era impor­tante para ellos. Y es curioso que pensaran antes en tejidos a rayas que en construir puertas y ventanas.

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 68.

                                                                            -oOo-

Ötzi, l’Home del Gel

Pero lo más emocionante y la auténtica revelación fueron las prendas. Antes de Ötzi nadie tenía ni idea -o, para ser más preciso, no había otra cosa que ideas- de cómo se vestía el hombre en la Edad de Piedra. Estos materiales, en el caso de haber sobrevivido, lo habían hecho solo como fragmentos. Pero Ötzi llevaba una vestimenta completa, y repleta de sorpresas. Sus prendas estaban hechas a partir de pieles y pelo de una va­riedad impresionante de animales: ciervo común, oso, gamuza, cabra y vaca. Llevaba además un rectángulo de hierba tejida de casi un metro de longitud. Podía haber sido una capa para pro­tegerse de la lluvia, pero de la misma manera podía haber he­cho las veces de alfombrilla sobre la que dormir. Nada de todo aquello, repito, se había imaginado o visto jamás.

Ötzi llevaba unas polainas de piel sujetas con tiras de cuero unidas a una correa a modo de cinturón que, de forma curiosa y casi cómicamente, recuerdan las medias de nilón y las ligas que llevaban las pin-ups en la época de la Segunda Guerra Mundial. Nadie podía haber previsto ni de lejos un modelito como aquel. Llevaba un taparrabos de piel de cabra y un gorro de pelo de oso pardo (seguramente algún tipo de trofeo de caza), una prenda que debía de ser caliente y codiciosamente elegante. El resto de su atuendo estaba realizado básicamente con piel y pelo de ciervo común. Apenas nada procedía de ani­males domésticos, lo contrario de lo que cabría esperar.

Las botas fueron la sorpresa más espectacular. Recordaban a un par de nidos de pájaro sobre unas suelas de rígida piel de oso y parecían desesperadamente mal diseñadas y endebles. In­trigado, un especialista checo en calzado y pies llamado Vaclav Patek fabricó con todo detalle una réplica del par, utilizando con exactitud el mismo diseño e idénticos materiales, y se las puso para ir a caminar por la montaña. Eran, informó asom­brado, «más cómodas y aptas» que cualquier par de botas mo­dernas que hubiera calzado nunca. Su agarre en las rocas resba­ladizas era mejor que el que proporcionaba el caucho moderno y era casi imposible que provocaran ampollas. Eran, sobre todo, tremendamente efectivas contra el frío.

A pesar de todas las pruebas forenses, transcurrieron diez años antes de que alguien se diera cuenta de que Ötzi tenía una punta de flecha clavada en el hombro izquierdo. Un examen más detallado demostró que sus prendas y sus armas estaban salpicadas con sangre de otras cuatro personas. Resultó que Ötzi había fallecido como consecuencia de un enfrentamiento violento. Ahora bien, el porqué sus asesinos lo persiguieron hasta un elevado paso de montaña es una pregunta de difícil respuesta, incluso a nivel especulativo. Más misterioso si cabe es por qué los asesinos no se hicieron con sus posesiones. Los objetos personales de Ötzi, sobre todo su hacha, eran valiosos. Pero aun así, después de haberlo acechado con toda probabili­dad durante un buen rato y de haberse enzarzado en una san­grienta pelea cuerpo a cuerpo -conseguir que cuatro personas sangren exige ensañarse con ganas-, lo abandonaron en el mismo lugar donde cayó muerto y sin tocar para nada sus posesiones. Naturalmente, para nosotros ha sido una suerte que actuaran así, pues sus efectos personales ofrecen respuestas de todo tipo a preguntas que, por lo demás, serían incontestables, excepto a la que seguirá atormentándonos para siempre jamás, a saber: ¿qué demonios sucedió allí arriba?

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 505-506.

En cualquier caso, el señor Marsham cambió de parecer, pues en la casa construida el vestidor y el dormitorio están co­nectados. El vestidor es hoy en día un cuarto de baño, y proba­blemente así ha sido durante casi un siglo. Pero seguimos vis­tiéndonos en parte allí, lo cual es también la razón por la que estamos aquí para hablar sobre la larga y misteriosa historia del vestido.

No es fácil responder a la pregunta de cuánto tiempo lleva el ser humano vistiéndose. Lo único que podemos afirmar es que hace unos cuarenta mil años, después de un periodo inmensa­mente largo durante el cual el ser humano hizo poca cosa más que procrear y sobrevivir, emergió de entre las sombras un per­sonaje de enorme cerebro y moderno comportamiento que se conoce comúnmente como Hombre de Cromañón (en honor a una cueva en la región de la Dordoña francesa donde fueron descubiertos los primeros ejemplares), y que entre los miem­bros de este nuevo pueblo hubo un tipo ingenioso a quien se le ocurrió uno de los mayores y más infravalorados inventos de la historia: el hilo. El hilo es maravillosamente elemental. Se trata tan solo de dos trocitos de fibra colocados el uno junto al otro y trenzados. Con ello se consiguen dos cosas: un cordón resis­tente y la posibilidad de construir cuerdas largas a partir de fibras cortas. Imaginémonos dónde estaríamos sin eso. No ha­bría tela ni prendas, ni sedales para pescar, ni redes, lazos, ma­romas, correas, hondas, arcos de flechas, ni un millar de otros objetos útiles más. Elizabeth Wayland Barber, historiadora tex­til, no exageraba cuando lo denominó el «arma que permitió al ser humano conquistar la tierra».

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 507-508.

-oOo-

L'entrevista / Angelika Fleckinger / "Ötzi demostra que fa cinc mil anys a Europa ja es practicava l'acupuntura" SÒNIA CASAS. Revista Sapiens, 115, abril 2012. ISSN: 1695-2014. Pàgs. 24-25. (Extractes quant a moda)

....tendons d'animals que feien d'agulles de cosir roba

La roba també s'ha reproduït amb aquesta tècnica?

Sí, i així és  com hem sabut que la corretja de pell que creuava la sola de la sabata impedia patinar en terrenys rocallosos. Són unes sabates sorprenentment càlides i confortables. També ho eren la gorra de pell d'ós i l'abric de pell de cabra, que alternava dos colors, possiblement per raons estètiques.

És a dir que, a més d'anar ben abrigat, anava a la moda.

I reservava la pell més suau per als calçotets i un parell de mitges llargues que anaven arrapades a les cames, a mode de leggins.

A. Fleckinger i la reproducció d'Ötzi (font: internet)

-oOo-

Ötzi va viure entre 3.350 i 3.100 anys abans de Crist; faltaven 600 anys perquè es construïssin les piràmides de Gizeh. No li faltava cap detall, però. Un cinturó tipus ronyonera, una motxilla de disseny envejable, la roba interior de pell molt delicada, i unes sabates -les més antigues conservades- treballades finament. Per no parlar de l'abric, les polaines... 

Home de gel, Mercè Miralles. Article revista Presència, núm. 2088, 2-8/03/2012, pàg. 35.

-oOo-

L'AGULLA DE COSIR

EN ALGUN MOMENT de la prehistòria, les pells dels animals es van començar a cosir per transformar-les en robes més còmodes, I si la gent cosia, devia tenir el que avui anomenem agulles de cosir, al menys des de fa més de 20,000 anys, Acostumats a fabricar-se ells mateixos els estris -quin remei-, utilitzaven pedres, fustes i, sobretot, ossos d'animals per fer -se punxons i agulles més o menys fins, A la Cova del Parco d'Alòs de Balaguer se n'hi varen trobar dues de senceres i sis de trencades o a mig fer, amb una antiguitat de 15,000 anys.

AL PRINCIPI no tenien el petit forat per on costa tant de fer passar el fil, sinó una mena de ganxo, Però la paciència deu ser una virtut mil·lenària, perquè hi ha restes d'agulles del Magdalenià, és a dir, de fa entre 10,000 i 17,000 anys, que ja tenien aquest petit orifici. Més endavant, metalls com coure, plata, bronze o ferro supliren els ossos. Fins que els àrabs -sembla que copiant els xinesos- varen utilitzar l'acer -el mateix material que feien servir per productes amb altres aplicacions, com les espases, La forja els permetia obtenir agulles molt fines.

QUE L:AGULLA de cosir sigui un invent tan antic no ha de fer pensar que és senzill de fer, A l'Edat Moderna els artesans necessitaven unes vint operacions successives per fabricar -les. A algú se li va acudir que un grup d'obrers podria repartir-se les feines I guanyar rapidesa, I això va ser aprofitat per Adam Smith, que el 1776, a La riquesa de les nacions, posava aquest exemple com a mostra dels beneficis de la divisió del treball.

XAVIER DURAN. Revista Sàpiens, núm. 111, des. 2011, ISSN: 1695-2014. Pàg. 20.

-oOo-

El hombre de Neandertal, como otras especies a las que los especialistas llaman anatómicamente modernas, andaba erguido y tenía un cerebro de gran tamaño. Aunque en otros aspectos era más primitivo que la subespecie a la que pertenecemos, Homo sapiens sapiens (como la conjetura acerca del primer cráneo sugiere), representa no obstante un gran avance evolutivo y muestra una nueva complejidad mental que todavía apenas puede captarse, por no decir medirse. Un ejemplo llamativo es el uso de tecnología para vencer el entorno: sabemos por las pruebas de los raspadores de pieles que utilizaban para curtir pieles y cueros que los Neandertales usaban como vestidos (aunque ninguno ha perdurado; la antigüedad del cuerpo vestido más antiguo que se ha descubierto hasta la fecha, en Rusia, ha sido calculada en unos 35.000 años aproximadamente). Fue un importante avance en la manipulación del entorno.

J.M. Roberts. Historia Universal I. Ed. RBA, Barcelona, 2009. 582 pàgs. Pàg. 23.


Deegie va anar a seure al seu costat i Avla no es va poder estar de contemplar-la amb atenció. S'havia pentinat cap enrere els cabells vermellosos i s havia fet una trossa dalt del cap amb un enfilall de granadures d’ivori, tallades i foradades a mà, que feien reflexos contrastants. Portava un vestit llarg i deixat anar de pell tova que queia en plecs amples des de la cintura, d’un color marró amb un acalbat brillant i brunyit. No tenia mànigues, però les espatlles amples feien un aire de màniga curta. Per l’esquena li queien serrells de pèl vermellós de mamut i, per davant, duia un escot en forma de V que li arribava fins a la cintura.

L'escot duia tres fileres de granadures d’ivori i al voltant del coll portava un collaret de petxines còniques, separades amb tubs cilíndrics de fang i trossos d’ambre. Al voltant de l'avantbraç portava una banda d'ivori amb incisions de xebrons. El dibuix es repetia en roig ocre, groc i marró al cinturó, que era teixit amb pèl d’animal, part d'ell tenyit. Lligat amb un llaç a la cintura duia un ganivet amb mànec d’ivori en una beina de cuir i, penjat d’un altre llaç, la part de baix d'una banya negra buida d’ur, una tassa per beure que era un talismà de la Llar dels Urs.

La faldilla havia estat tallada en diagonal, començant pels costats sobre els genolls, fins a un punt del davant i del darrere. Tres fileres de granadures d'ivori, una tira de pell de conill, i una segona tira de pell feta amb els lloms ratllats de diversos esquirols ressaltaven el biaix. D’aquesta vora penjava un altre serrell fet dels pèls llargs exteriors del mamut llanut, que li arribava fins a mitja cama. Com que no portava calçons, se li veien les cames a través del serrell, com també les botines de color fosc que relluïen de manera excepcional.

Ayla es va posar a rumiar com s'ho devien fer perquè la pell relluís d'aquella manera. Les pells i els cuirs que feia ella tenien la textura suau natural de la pell d’ant. Però sobretot mirava Deegie amb respecte i veneració, i li semblava la dona més bonica que havia vist mai.

-Deegie, quina roba més bonica... túnica?
-En Podries dir una túnica llarga. De fet és un vestit d'estiu. Me’l vaig fer per a l’Assemblea de l'any passat, quan se'm va declarar Branag. He decidit posar-me això en comptes de l’altre vestit. Com que sabia que hauríem d'entrar a dins, m'ha semblat que amb tanta celebració passaria molta calor.
(...)

Talut va anar cap a ells amb una immensa safata de menjar a la mà: Ayla es va quedar bocabadada. Talut portava un barret fantàstic que era tan alt que tocava el sostre. Era fet de pell de diversos colors, diverses menes de pell diferents. inclosa una llarga cua d'esquirol que li queia per l'esquena, i les puntes del davant tenia dos ullals de mamut relativament petits que li sortien a banda i banda del cap i .s’unien a les puntes com les arcades d’entrada. La túnica, que li arribava fins als genolls, era de color marró vermellós, si més no les parts que es veien, perquè tot el davant era decorat amb un dibuix complex de granadures d’ivori, dents d’animal i diverses closques.

A més a més, al voltant del coll duia un pesat collaret d’urpes de lleó de les cavernes i una dent de llop, amb ambre incrustat, i penjada al pit una placa d’ivori amb incisions mol enigmàtiques,. A la cintura duia un cinturó ample de pell negra lligat al dava amb cordes que penjaven amb borles. Del cinturó penjaven una daga, feta afilant la punta d’un ullal de mamut i folrant el mànec per agafar-lo millor, una beina de cuir amb ganivet de pedra foguera amb mànec d’ivori. I un objecte rodó amb forma de roda i del qual penjaven, amb corretges, un petit sac, unes quantes dents de llop, i la punta de la cua d’un lleó de les cavernes. Un serrell de pèl llarg de mamut que gairebé fregava terra permetia veure uns camals tan ornamentats com la túnica.

Les botines negres relluents eren especialment interessants, no per la decoració, que no en tenien, sinó per que no s’hi veia cap mena de costura. Semblava una peça única de pell tova amb la forma exacta del peu. Era un més dels molts enigmes que Ayla hauria de descobris més tard.
(Pàgs. 199-200)


Ayla estava interessada a saber com processaven la pell els mamutoi i, especialment, com li donaven color. També estava intrigada pels brodats, les plomes i les granadures de colors. La roba decorada i cosida era una novetat per a ella.

-Vas dir que m'ensenyaries a fer cuir vermell quan el tingués preparat. Em penso que ja tinc la pell de bisó preparada.

-Molt bé, dones ara te n'ensenyo -va dir Deegie-. A veure quin tacte té.

Ayla va anar a la plataforma d’emmagatzemament del capçal del seu llit, va desplegar una peça de cuir i la va estendre. Era d'una suavitat increïble, flexible i pràcticament blanc. Deegie el va examinar amb aire crític. Havia observat tot el procés que havia seguit Ayla sense fer cap comentari però amb gran interès.

Primer havia tallat la gruixuda crinera enganxada a la pell amb un ganivet afilat. Després havia embolicat la pell sobre un os llarg de la pota de mamut i l'havia raspat fent servir el tall lleugerament esmussat d’unes escates de pedra foguera. Va rascar-ne l'interior per treure els trossos de greix i els vasos sanguinis enganxats, i després va raspar la part de fora, que també incloïa el gra, en direcció contrària a la dels pèls. Deegie l’hauria enrotllada i l'hauria deixada a la vora del foc uns dies perquè es descompongués una mica i fos més fàcil llevar el pèl sense arrencar el cuir. Per- aconseguir un cuir tan suau com el que havia fet Ayla, l’hauria lligat en un bastidor i n'hauria rascat el pèl i el gra.

En el següent pas, Ayla havia incorporat un .suggeriment de Deegie. Després d'amarar i de rentar el cuir, Ayla solia fregar-li greix per suavitzar-lo. Però Wegie li va ensenyar a fer una pasta fina amb els cervells putrefactes de l’animal per amarar la pell. Els resultats la van sorprendre tant com la van complaure. Percebia el canvi del cuir, la suavitat i l'elasticitat que proporcionava aquell teixit de cervell fins i tot en el moment de fregar-lo. Però era després d'escórrer totalment el cuir que començava la feina. S’havia d'estirar constantment mentre s'assecava, i la qualitat de l’acabat de la pell depenia de la feina feta en aquest estadi.
(Pàg. 227)
Jean M. Auel. Els caçadors de mamuts. Barcelona, 1995, 474 pàgs.




Sus dos compañeros, tocados con capuchas de astados, estaban ya a su lado. A1 igual que Torka, se protegían de las inclemencias del tiempo con diversas prendas superpuestas. Su ropa interior estaba confeccionada con la suave piel de crías de caribú. Pantalones de piel de perro salvaje protegían sus piernas de la frígida dentellada del viento ártico. Debajo de estos pantalones usaban polainas de ante, mascado por sus mujeres hasta darle una consistencia de terciopelo; encima de los pantalones llevaban polainas de cuero de bisonte, sujetas sobre unas botas hasta la rodilla de pelo largo y con triple suela para formar una barrera contra el frío. Los dos hombres vestían túnicas de cuero de caribú y, encima de éstas, con el pelo hacia dentro, un abrigo hecho con la piel del mismo animal, variedad del reno salvaje.
No había pieles que abrigaran tanto corno la de los caribúes abatidos en invierno. Aunque el caribú tenía el pelo relativamente corto en comparación con el espeso pelaje del buey almizclero o con el bisonte gigante de paletillas lanudas, cada mecha de pelo de caribú era un cilindro aislante, lleno de aire, que conservaba el calor interno de un hombre y mantenía fuera el frío mortal del Ártico. Envuelto en esta clase de prenda, un cazador podía permanecer indefinidamente en la tundra azotada por el viento sin sentir el frío. De todos modos, aunque aquellos hombres estuvieran abrigados, hacía tres días que salieron del campamento invernal de su gente. El calor de sus ropas no les protegía de la fatiga ni del hambre. Tampoco de los errores.
(p. 14-15)

Ahora le tocaba a Lonit prepararse para llevar a cabo el despiece. Para empezar extendió las pieles, con la parte del pelo hacia abajo, y las sujetó con piedras. Puso buen cuidado en no estirarlas. Las pieles estiradas cuando todavía estaban húmedas se endurecían enseguida y no había forma de trabajarlas. La muchacha contempló la extensión de pieles ensangrentadas, precipitadamente arrancadas en algunos puntos. El viento seco y helado ya había hecho que aparecieran costras en varios sitios. A1 día siguiente las rasparía mejor. Tendrían que pasar bastantes días antes de que estuvieran preparadas para seguir trabajándolas. Cuando le pareciese que estaban lo suficientemente secas, dormiría en ellas, con la parte de la carne contra su cuerpo. El calor de su propia piel las impregnaría de aceites curativos que sólo podían obtenerse mediante un contacto prolongado con la piel humana. A1 día siguiente volvería a rasparlas y las estiraría en el viento helado. Al cabo de varias sesiones de raspado y estiramiento. Lonit contaría con cueros lo bastante suaves para ser transformados en nuevas prendas de vestir para sus hombres. Los cosería con infinito cuidado y uniría las costuras de forma que ni el viento más frío penetrase a través de ellas.
(p. 114)

Mientras las hombres trabajaban haciendo puntas arrojadízas con las extrañas piedras que habían recogido cuando se encontraban en ruta hacia la montaña, Lonit extendía las pieles de caribú toscamente curtidas en el campamento anterior. Se necesitarían muchas horas de meticuloso raspado antes de que adquiriesen la suficiente suavidad para ser convertidas en prendas de vestir. Sin dudarlo, se aplicó a la tarea con afán sirviéndose del brazo sano. Lo hacía no sólo porque no tenía otra cosa que hacer, sino porque sabía que a sus hombres les encantaría poseer dos trajes nuevos para poder vestir prendas limpias y secas después de un día de caza en la tundra fangosa. Sonreía mientras trabajaba. Primero haría la ropa para Torka: un nuevo par de pantalones que combinasen con la túnica de pieles de zorra que le habla cosido.
(p. 166)

Todo lo que cazaban y mataban lo comían y lo usaban. Las pieles de pescado, aves y ardillas tenían escasa aplicación. Las de tejones: zorras, linces, liebres y ratones de campo eran procesados rápidamente y convertidos en guantes y botas, capotas y camisas hasta la cintura, confeccionado todo ello con piezas de las distintas pieles. Los intestinos de sus presas eran abiertos y su contenido compartido por todos los miembros de la pequeña tribu; luego ponían a secar las tripas opacas encima de su hoguera, previamente aceitadas con grasa derretida, y las transformaban en una especie de láminas de pergamino que colocaban sobre las túnicas exteriores, pues combatían efizcamente los rigores del viento.
(p. 341)
Sarabande, William. Más allá del mar de hielo. Beyond the Sea of Ice. Ed. RBA, Barcelona, 2005, 408 pàgs.

...las fíbulas, que servían para lo que nosotros empleamos los botones, esto es, para sostener los paños del vestido, cambia de forma en cada región y según el tiempo. Se inventan en un país y se exportan o imitan los modelos en lugares muy lejanos. El invento de un nuevo tipo de fibula produciría sensación, como hoy un nuevo modelo de automóvil. Aquel pequeño objeto con un resorte para mantenerlo desplegado y que sujeta la aguja con una charnela, que es ya el imperdible que usamos todavía, fue tomando diferentes formas, que sirven para fijar la edad de una cultura. Hay fibulas con un resorte o muelle, o con dos muelles, fibulas en forma de arco de violín, fibulas en forma de navicella o quilla de nave. La historia de la fibula casi tiene tanta importancia como la de la cerámica, que produce una ceramicología: casi deberla hablarse de una ciencia de la fibula.

(La edad de hierro. Hallstatt y la Tène)
AADD. Los orígenes. Ed. Salvat-El País. Madrid, 2004. 520 pàgs. Págs. 382-383.

La prehistòria revisada
Imaginar la vida humana en temps prehistòrics ha de ser difícil. Tot i així, en alguns films de temàtica troglodítica hi ha detalls excessivament imaginatius. Fa un milió d'anys (1966), títol que ja conté un anacronisme en ubicar aleshores l'home modern al planeta, presenta dues de les fallades habituals en aquestes cintes: fer conviure dinosaures i éssers humans, tot obviant els 65.000.000 d'anys que els separen, i vestir les dones, aquí Raquel Welch i d'altres, amb robes com ara sostenidors i banyadors de pell, sense tenir en compte que la patent del primer model de sostenidor, obra de Mary Phelps, data del 1914.