lunes, 29 de julio de 2013

TUICO POR CATALUÑA

Combat

Bloqueig i setge de Barcelona

A principis del mes d’abril el bloqueig de Pòpuli s’havia mostrat absolutament ineficaç. En aquest moment, tropes que havien ensangonat el Principat retornaren al cordó de setge i augmentaren la pressió contra Barcelona. Pòpuli va acumular una ingent quantitat d’artilleria i va endegar una estratègia que buscava doblegar la ciutat a partir del bombardeig, indiscriminat i terrorista, contra la població civil. Aviat va començar a disparar des de la banda del Clot una bateria de 6 morters pesants capaços de llençar granades explosives a 2.000 metres de distància. Paral·lelament, l’esquadra franco-espanyola novament intentava establir el bloqueig marítim. Les complexes negociacions de Rastadt entre Carles i Lluís XIV continuaven donant esperances als catalans que en qualsevol moment podia passar de tot. Hi havia la possibilitat que els francesos fessin la pau amb l’Imperi i marxessin, cosa que es donava per certa l’abril del 1714, o podia ser que en qualsevol moment Carles, que no havia renunciat als seus drets, enviés tropes de reforç des de Nàpols. Al maig, Pòpuli va rebre encara més peces d’artilleria, entre d’altres 12 gegantins canons de 36 lliures i 20 grans canons de 24 lliures.
El 17 de maig, les forces de les dues corones, després d’una llarga preparació artillera i d’excavar trinxeres, van atacar i ocupar el convent de Caputxins, situat extramurs, a les rodalies del Portal Nou. Des d’aquest punt avançat, els catalans havien hostilitzat contínuament el cordó. Pòpuli prenia finalment la iniciativa. Al sector de Caputxins va fer emplaçar 30 morters i 6 canons de gran calibre, que van començar a colpejar la ciutat el dia 22 de maig. Les peces no apuntaven a les muralles, no tenien com objectiu obrir un esvoranc a les muralles sinó atemorir i aniquilar, directament, la població civil. El gran bombardeig es va allargar durant tot el mes de juny, fins que el 7 de juliol Pòpuli fou rellevat.
El general Basset, amb els seus artillers barcelonins i els expertíssims que van arribar de Mallorca, va mantenir ben activa l’artilleria de la plaça, que va respondre amb precisió quirúrgica al foc agressor. Tanmateix, la potència de l’atac esdevenia imparable, i els franco-espanyols podien reposar sense problemes les peces que resultaven destruïdes pel foc de plaça. Es calcula que, el 16 de juny, Pòpuli ja havia etzibat 11.740 projectils contra la ciutat, molts d’ells bombes explosives de morter. El casc urbà va rebre de valent i les explosions van provocar nombrosos incendis. La població, esporuguida, sortia fora muralles i s’estava durant hores a les platges de Sant Bertran o de l’entorn del port. El bombardeig hagués pogut ésser més brutal amb la intervenció dels vaixells, però Barcelona comptava amb una magnífica artilleria de plaça, perfectament coberta per la muralla de mar, que hagués trinxat qualsevol vaixell que se li hagués posat a l’abast.
imatge
Batalla de l'11 de septembre de 1714 segons Guillem H. Pongiluppi
Fora ciutat els esforços del marquès del Poal vertebrant la resistència continuaven amb tenacitat. Pretenia arribar a enquadrar 6.000 combatents per envestir el cordó per la rereguarda. No ho va aconseguir, però va acostar-s’hi. Durant el maig i el juny la revolta havia donat pas a la proliferació d’unitats de miquelets que s’ensenyorien de diversos indrets, a banda de les columnes que organitzava el marquès per fustigar l’enemic. Antoni Desvalls va gosar presentar batalla a contingents borbònics el 7 de maig a Mura i el 9 a Esparreguera; en ambdós combats els invasors es van haver de retirar amb nombroses baixes. A finals de maig hom calcula que les forces exteriors més o menys reglades es componien, a banda de la guarnició de Cardona: de la columna del marquès del Poal, amb 1.280 infants i 146 genets; de 300 infants als castells de Sant Martí Sarroca, Masquefa, Orpí i Castellbell; d’uns 400 miquelets actius al Camp de Tarragona; d’uns 200 miquelets que actuaven en partides a l’alt Berguedà i el Lluçanès; i d’uns 1.000 combatents que havia aplegat el coronel Antoni Vidal, refugiats a les muntanyes de Prades. Vidal va batre en diverses ocasions els borbònics, i fins i tot el 12 d’abril va capturar Montblanc i la seva guarnició.
A primers de maig el general Moragues, que s’havia retirat a Sort, va decidir tornar a combatre. Amb la gent que va poder recollir va provar en un primer moment, inútilment, de bloquejar Castellciutat. El general Vallejo va intentar sufocar la rebel·lió i va prendre ostatges, i, entre ells, la dona de Moragues; tots van ser conduïts a Balaguer, però van ser rescatats gràcies a un cop de mà espectacular. Moragues va deixar l’esposa a Cardona i es va concentrar en la defensa del Pallars, sobre el qual va exercir un breu domini.
A l’entrada de l’estiu del 1714, Lluís XIV, amb una situació internacional apaivagada pels pactes entre espanyols i holandesos, es va trobar amb les mans lliures per ajudar el seu nét. Calia laminar com abans millor la resistència catalana, que era el darrer afer enutjós que penjava de la llarga guerra. Pòpuli havia mostrat la seva inutilitat; calia un cabdill prou enèrgic per dirigir l’operació amb èxit. Lluís XIV va enviar un els seus millors generals. El dia 6 de juliol va arribar el duc de Berwick, acompanyat i precedit de noves unitats franceses; Pòpuli fou rellevat. Al voltant de Barcelona es concentraven 39.000 combatents; i, ocupant el Principat, hi havia altres 37.000 espanyols, més uns 10.000 francesos entre el Gironès i l’Empordà. Tot plegat, un formidable corró que aplanava un país que amb prou feines depassava el mig milió d’habitants.
Berwick va renunciar a continuar el brutal i inútil bombardeig i va optar per iniciar un setge en les formes: construir tres paral·leles, aplegar bateries contra un sector de la muralla, obrir una bretxa i llençar-se a l’assalt.
Berwick va demostrar la seva eficiència. Les obres d’expugnació i l’assalt es van desenvolupar en dos mesos, període raonable des del punt de vista assetjador, atesa la magnitud de la intervenció. La direcció de les obres correspongué al tinent general Dupuy-Vauban, cosí del famós Sebastien le Prestre de Vauban, el famós enginyer de Lluís XIV mort el 1707.
Berwick va optar per obrir un esvoranc a la muralla per la banda de llevant, entre el baluard de Santa Clara i el del Portal Nou, lloc ja suggerit per Verboom. Això suposava una novetat, atès que ni Vendôme, ni els aliats, ni Felip V no havien atacat per aquest sector. En aquesta ocasió, estava clar que Montjuïc esdevenia un objectiu secundari, que irremeiablement cauria quan es conquerís la ciutat, i per tant no pagava la pena perdre temps en expugnar-lo.
La nit del 12 al 13 de juliol del 1714, un total de 2.500 sapadors, protegits per nodrides forces d’infanteria es van apropar a 500 metres de la ciutat; organitzats en línia, procediren a iniciar l’excavació d’una llarga trinxera de més de 1.000 metres paral·lela als murs de la ciutat. A la matinada els defensors van poder observar com els sapadors treballaven ja a cobert, i començaven a fer el ramal de la seva esquerra. El rec Comtal fou desviat i la seva llera esdevingué el ramal dret de la trinxera. El mateix 13 de juliol, de manera inversemblant, a migdia amb molt de sol, els catalans van atacar amb la intenció de destruir els treballs d’expugnació. Els assetjats van aconseguir arrabassar les defenses per la banda de la dreta i tot seguit, després de destrossar el que van poder, es van retirar. L’avenç de la trinxera era, però, inexorable; dia i nit les piquetes avançaven. El 16 de juliol, els sapadors ja obrien la segona paral·lela i el 17 construïen els emplaçaments per l’artilleria ubicats en aquesta trinxera. Basset va col·locar morters a les muralles i els artillers mallorquins i catalans van fer valer la seva perícia amb un foc devastador que, tot i que no va poder aturar l’obra, va delmar durament els sapadors. El dia 24, a la nit, amb fanfàrria de clarins i timbals, els francesos van fer saber a la ciutat que estaven col·locant l’artilleria que havia d’esmicolar les muralles. El dia 25, James Fitz-James Berwick va celebrar el seu sant a les trinxeres, amb una missa. En acabar, el capellà va beneir els canons i a dos quarts de sis de la matinada va començar l’espectacle. Tretze bateries amb un total de 84 grans canons i 24 morters van començar, ininterrompudament, a piconar la muralla.
Els defensors sabien que les velles muralles no podrien resistir i que en uns quants dies la bretxa quedaria oberta. Llavors van decidir fer una travessera posterior que s’allargués des del darrere del baluard de Santa Clara fins al Portal Nou, i que posteriorment s’ampliaria per aquesta banda. També van fer una travessera petita darrere del baluard de Llevant, van enderrocar cases i van terraplenar horts. Homes, dones i eclesiàstics treballaven contínuament dins la ciutat per construir, contra rellotge, aquesta gegantina segona línia de defensa.
El dia 30 de juliol, la muralla començava a descompondre’s: ja presentava diverses bretxes entre els baluards del Portal Nou i de Santa Clara. Aquest mateix dia, per la nit, les avantguardes borbòniques van arribar al camí cobert. Els catalans, amagats al vall, van hostilitzar l’operació, però no la van poder aturar. Tot seguit va començar la construcció de la tercera paral·lela, que discorria per l’exterior del camí cobert, però gairebé a tocar d’aquest. En aquest moment els atacants i els defensors sols estaven separats per uns 25 metres al davant de l’angle extrem dels baluards i per uns 60 al davant de la cortina. Plenament a tret de fusell.
La següent operació de setge consistí a instal·lar canons i morters a la tercera paral·lela per tal de batre a curta distància murs i defensors. Hi van reubicar 8 gegantins canons de 36 lliures i altres 22 de 24 lliures, així com vint pedrers i morters, que juntament amb les peces situades a la segona paral·lela sumaven 158 boques que concentraven el foc contra un front d’uns 1.200 metres d’amplada. L’espetec del bombardeig a boca de canó i el foc de la fuselleria provocaven una densa fumera que, afegida a la sufocant temperatura estival, va convertir la muralla en un infern.
Els primers dies d’agost els assetjadors van començar a excavar mines des de la tercera paral·lela, dirigides a la base dels baluards de Santa Clara i del Portal Nou. Òbviament, la intenció era fer volar els baluards per arribar a l’assalt amb més garanties. Els defensors van fer sortides per dificultar el treball a les mines i clavar canons, però no van poder parar el frenètic ritme dels assetjadors, els quals, tot i les mesures de precaució, patien a causa de l’artilleria de plaça i dels contraatacs catalans un esgarrifós nombre de baixes.
imatge
Gravat que mostra l'assalt a la bretxa reial i al baluard de Santa Clara (Font Institut Cartogràfic de Catalunya).
El 12 d’agost, Berwick va plantejar el primer assalt. En primer lloc, pretenia conquerir els baluards de Santa Clara i del Portal Nou, per impedir el foc de flanc contra el gruix que havia de pujar per les runes de la bretxa. A trenc d’alba, Berwick va ordenar la voladura de la mina del Portal Nou. Tot seguit, els borbònics van entrar en torrentada al vall pels túnels prèviament preparats i que van ésser oberts en el darrer moment. Els granaders van començar a pujar baluard amunt pel pendent de runes. Tot i rebre descàrregues dels defensors, aviat va haver-hi nodrits grups d’atacants dalt del baluard que van avançar cap a una barricada que els defensors, en previsió, havien construït els defensors i que s’allargava cobrint l’amplada del baluard. No van poder passar d’aquí, atès que els defensors de la Coronela els metrallaren amb granades de mà i descàrregues de fuselleria. Mentrestant, gran quantitat d’efectius d’atac es concentraven al vall per enfilar-se per les runes. En aquest moment, però, l’artilleria del baluard de Sant Pere, que ja estava al cas, va disparar pots de metralla, que van provocar una carnisseria entre els atacants. La fuselleria catalana batia també, des del lleugerament més elevat baluard de Sant Pere, els granaders frenats a la barricada de la plataforma del baluard del Portal Nou. Van arribar reforços catalans a la gola del baluard dirigits pel mateix Villarroel. Els catalans van contraatacar i van carregar amb les baionetes; els franco-espanyols van ser expulsats del cim del baluard i van haver de recular cap al vall i cap als baixants, fins a tornar a la tercera paral·lela. Berwick va contemplar el combat astorat i perplex. La xusma de menestrals i botiguers havia derrotat i posat en fuga els seus preuats granaders d’elit.
Paral·lelament també va començar l’assalt al baluard de Santa Clara, més baix i menys sòlid des del punt de vista constructiu, i que presentava portells i esllavissades de runa. Una massa de granaders va fer la primera envestida, però va ser rebutjada a l’acte. En un segon intent, els borbònics van col·locar força soldats dalt del baluard i tot seguit van començar a disputar les barricades que els catalans havien aixecat a la plataforma com a segona línia de defensa. Els borbònics s’hi van poder estabilitzar i van anar pujant reforços i arneres per assegurar la posició. Ja a llum de dia, els catalans van organitzar un contraatac ferotge. La companyia dels joves estudiants de lleis va carregar a la baioneta contra els granaders, i es produí un brutal carnatge per ambdós bàndols. Nous efectius de la Coronela van acudir en suport dels estudiants i van aconseguir posar en retirada els borbònics. L’assalt havia acabat en desastre per a les forces de les dues corones, que van patir unes 900 baixes. Tanmateix, Berwick va començar a preparar un nou atac. Ara va optar per atacar primer Santa Clara, i un cop conquerit aquest punt atacar el Portal Nou.
La batalla de Santa Clara fou una de les més terribles del setge. A les 10 de la nit del 13 d’agost, els franco-espanyols van simular un atac general per la bretxa principal i contra el baluard del Portal Nou. L’atac, però, anava dirigit contra Santa Clara. Novament els granaders pujaven a l’avantguarda, però ara anaven acompanyats de sapadors protegits amb plastrons i armats amb piques, amb les quals tombaven, enretiraven o desmuntaven les feixines. Els atacants van ser rebutjats d’antuvi, però noves forces van pujar en massa i, després de més d’una hora de combat, es van poder emparar de la punta del baluard i les barricades d’aquell sector. Tot seguit van intentar avançar cap al flanc esquerre del baluard, des d’on s’accedia al portal de Sant Daniel, però les barricades catalanes d’aquest sector els ho van impedir. Alhora els catalans procedien a aixecar barricades a tocar de la gola. A mitja nit estava clar que l’atac principal era a Santa Clara i que els altres havien estat de diversió; això va permetre portar reforços als catalans. Tot i ésser de nit, els defensors van organitzar dos violentíssims contraatacs, que van ser rebutjats pels franco-espanyols, en els quals els catalans van resultar delmats. Per més desgràcia, una espurna va fer explotar granades, municions i pólvora provocant una nova carnisseria entre els defensors de la ciutat que s’estaven a les barricades del baluard. Els generals Villarroel i Bellver van decidir llavors esperar la llum de dia per tal de provar un intent definitiu per reconquerir el baluard. Van preparar canons amb pots de metralla a la zona de la gola, i també van portar peces a la cortina propera de Ribera, des d’on es podien batre les posicions franceses. A banda, van fer pujar tiradors selectes a la veïna i alta torre de Sant Joan que dominava l’escenari. Les forces que preparaven el contraatac es van mantenir ocultes darrere les barricades, en un segon vall que aïllava un sector del baluard de la cortina de la muralla. A les 12 del migdia del dia 14, l’artilleria va metrallar els borbònics a boca de canó, alhora que les peces de la cortina de Ribera cobrien l’esllavissada i agafaven de flanc a les tropes de l’extrem del baluard. Els tiradors també van eliminar amb precisió 25 borbònics a cada descàrrega. Llavors, pel centre i des dels flancs del baluard, els defensors van passar al contraatac, van escombrar els invasors i també van atacar pel vall. Els catalans havien rebutjat l’atac, però havien tingut uns 800 morts i 900 ferits. Els de les dues corones van patir 479 morts i uns 1.000 ferits.
Les pèrdues eren inacceptables tant per als defensors com per als atacants. Berwick i els seus comandaments, profundament humiliats per la menestralia barcelonina, no podien arriscar-se a repetir un assalt sense absoluta garantia. Les setmanes següents van continuar els bombardeigs per tal d’estovar i arranar al màxim les defenses. Noves mines van partir contra el baluard del Portal Nou, contra la muralla, i fins i tot més enllà contra la travessera. Les contramines dels catalans van poder frenar algunes de les excavacions dels assetjadors. Alhora els duels artillers entre assetjats i assetjadors anaven cobrant un peatge continu de combatents. La ciutat, ara ja constrenyida pel bloqueig, patia penúries greus.
A l’exterior, les forces de Desvalls, Amill i Moragues van intentar alleugerir el setge de Barcelona. Els tres caps amb les seves tropes van confluir al Lluçanès, i van batre les forces de Bracamonte. Tot seguit, Desvalls va intentar aproximar-se a Barcelona, i va ser capaç de presentar batalla a camp obert i de fer retrocedir els borbònics el 13 d’agost vora Talamanca; i encara el dia 14 a Sant Llorenç Savall. Desvalls volia tornar a intentar la mobilització de tropes per entrar a Barcelona, però la quantitat de forces enemigues a l’entorn de Martorell li ho van impedir. Es va haver de retirar a Capellades el 29 d’agost, però encara va atacar la guarnició de Manresa el 4 de setembre. A tot això, la guerrilla del Priorat es va mantenir contínuament activa durant el període.
A principis de setembre, l’assalt estava madur, però el govern català —assumit pel Consell de Cent barceloní des del febrer de 1714, atesa la incapacitat de la Generalitat per complir les seves funcions— estava disposat a exhaurir totes les possibilitats. El dia 3 Berwick va proposar converses per formalitzar la rendició de la ciutat, però la invitació fou rebutjada. De resultes, Villarroel va perquè entenia entenent que la situació esdevenia insostenible des del punt de vista militar. La pluja de començaments de setembre va aturar, però, l’atac final.
Tot Europa tenia la mirada fixada en Barcelona; la vergonya i la mala consciència feia que milers d’europeus esperessin el miracle. La petita nació que havia desafiat les grans potències del món i que havia protagonitzat una epopeia inversemblant mereixia sobreviure.
imatge
Gravat que ensenya l'entrada de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona (Font Institut Cartogràfic de Catalunya).
mapa
mapa

linea

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada